Passen els dies i els nostres polzes, diària i persistentment, segueixen seleccionant sobre una pantalla tàctil una pestanyeta anomenada “Travellers”. El ritual és cada dia el mateix. Obrim un per un els enllaços d’una llista infinita de blogs, esperant trobar una nova entrada encoratjadora, noves fotografies amb les que deixar-nos viatjar, histories alienes amb les que esdevenir el personatge protagonista de l’aventura… I al final, acabem escorcollant la bústia amb l’esperança de trobar un correu que ens connecti amb un món paral·lel. Que ens connecti amb aquells viatgers que vam topar sobre la ruta. Alguns que com nosaltres van posar fi al seu periple i, altres, que segueixen creuant noves ànimes aventureres en algun indret del planeta.
Havia estat una nit de desembre quan anunciàvem la nostra decisió. Darrere d’unes sentències entretallades però premeditades, s’hi amagava una pila de preguntes que posaven a prova el trampolí sobre el quin volíem saltar. I si no surt bé? I si al cap d’un parell de mesos volem tornar? I si ens roben? I si ens assalten? I si la furgo comença a treure fum en alguna milla desèrtica? I si som els únics a saltar des d’aquest trampolí?
Sí, havia sortit bé. No, al cap d’un parell de mesos, recents arribats d’Europa, pitjàvem l’accelerador amb afany de conquistar totes les rutes de nord Amèrica. No ens van robar ni ens van assaltar. I sí, la furgo va treure fum més d’un matí com a mostra de protesta. El petroli en terres nòrdiques duia massa temps amb repòs i semblava que aquella massa oliosa s’havia anat coagulant amb el temps fent-la indigerible. I no, no érem els únics que havíem decidit saltar des d’aquell trampolí. Sobre la ruta, una marxa d’aventurers que érem incapaços d’imaginar, s’havia anat expandint sobre les traces d’un mapamundi amb l’afany de conquistar el planeta.
Qui sap si era la causa, l’objectiu compartit o el somni col·lectiu. El cas és que no estàvem en una aventura solitària. La ruta ens unia a altres viatgers i, al seu torn, aquests viatgers ens unien a més viatgers. Com si l’habilitat fos innata en tot migrador, ensumàvem la zona a la qual ens disposàvem dormir i acabàvem per trobar alguna furgoneta argentina, un camió alemany o una autocaravana liechtensteinesa. Les portes s’obrien, les primeres paraules ens connectaven d’immediat i començava un desplegament de fruits secs, formatge, plats de pasta i, fins i tot, de cuscús que es preparava en algun fogó. Era l’inici d’un vespre de germanor, en algun remot indret del planeta, capaç d’atreure el viatger que es trobava a l’altra punta de l’univers. La màgia de la ruta feia possible això.
Fèiem pinya. Màgicament es creava una mena de sincrasi i restàvem connectats d’alguna forma. Era inevitable estar enllaçat a altres persones, que com un, havien decidit obrir la porta de casa i veure que hi havia d’allà en endavant. La ruta a vegades ens separava a clàxons. I a vegades ens re-unia mesos més tard. La incertesa de saber si tornaríem a retrobar algun dia aquelles ànimes viatgeres amb les quines havíem creat un llaç especial, ens oprimia l’estomac i ens aferrava amb força al record. Des de l’altra punta del mapa seguíem, i seguim, la pista que ens unia amb aquest món.
