Ara sí. Ja no hi ha volta enrere. Els últims clics de la motxilla ressonen encara a la nostre ment mentre ens calcem les botes i ens preparem per batre els trenta graus negatius amb els que Montreal decideix acomiadar-nos aquest gèlid matí de gener. Rere nostre deixem tres intensos anys de perseverància, d’alts i baixos, de reflexió, d’aprenentatge, de lliuta i de recompensa, d’amics per sempre i de troballes fugaces, d’hiverns tan autèntics com indescriptibles, de tardes ensolellades escoltant les cigales batre les seves ales entre les copes dels arbres, d’esquirols rodejant els nostres passos entre fulles de tardors mai vistes. Es fa difícil acomiadar-se d’aquesta etapa de les nostres vides però d’alguna manera estem aquí. Els peus enfonsats ja a la neu, les motxilles a l’esquena, les emocions a flor de pell i altra vegada, ell i jo, jo i ell, inician una nova aventura…

Veníem somiant amb Amèrica llatina des d’aquell periple amb furgo ja fa sis anys – com ha passat el temps des d’aleshores… Ara, uns quants hiverns més tard i moltes hores de rumiar, de somiar i de dibuixar els Andes a la nostra ment cada vegada que volíem fugir de la ciutat, ens hem per fi envalentonat a tornar a abandonar la estabilitat i la comoditat per fer realitat un nou somni. No ha estat fàcil però la passió per la natura ens ha tornat a guanyar finalment la partida. Partim a recòrrer noves muntanyes, a conèixer cultures de les quines aprendre, a descobrir paisatges reveladors que ens allunyin de la societat consum-egoista en la quina vivim. Arranquem per fi una nova etapa de mesos amb motxilla, una tenda i el desig de conèixer món.

L’avió es prepara per fi per enlairar. Sortim amb retràs però feliços de que el nostre vol no s’hagi cancelat. Sembla que l’hivern s’hagi esperat fins avui per regalar-nos una de les seves tempestes perquè no oblidem aquestes terres que tant ens han donat. Així, amb la neu picant la carcassa de l’aeronau i de les nostres ànimes, avancem lentament sobre la pista enfarinada i, al ritme que les rodes giren sobre els flocs em pregunto si el capità aconseguirà enlairar aquesta au que tant el fascina. Vora meu, assegut al costat de la finestra, l’observo contemplar els avions que emprenen el vol i es perden entre els núvols, seguir amb la mirada la ventisca picar el motor i estudiar la màquina de desgel que ruixa l’ala esquerra amb una intensa bruma verda fins acabar cobrint-li les vistes. Aleshores, es gira resignat, m’agafa la mà i em diu: “Saps? Les estrelles que veurem al llarg d’aquest viatge no les hem vist mai. Ens en anem al hemisferi sud.”