Dia 1 | De visita per la vieille capitale

Les paraules li ragen dels llavis com si no hi hagués demà. Ella, única com és, omple el vehicle de mils de mots i gestos inquiets que tant la caracteritzen. Com el Marc, és un sac de nervis que viatja vora meu amb els ulls plens de vida i la il·lusió de trobar-se a quatre, sobre la ruta que ens porta a Quebec. Mentre els seus braços es mouen dinàmics al ritme que parla i em fan pensar quant la trobava a faltar, ell roman assegut al seient del copilot, el mòbil entre les mans, intentant capturar cada segon d’aquest viatge que, junts, tot just emprenem. La seva mirada curiosa, que s’apropa ja la seixantena, es balanceja entre la carretera infinita que es desplega davant nostre i el rostre del seu fill que el porta a descobrir món en aquesta part del planeta.

El migdia ens enxampa davant una vella façana d’un renovat hostal de la rue Saint Joseph. És un dimecres de maig però el sol pica amb força com si Quebec no conegués d’hiverns. Sota un cel blau i els primers graus de pre-estiu, ens dirigim cap a l’antiga muralla de Kébec – “on el riu s’estreny” en llengua algonquina. Ens endinsem a les seves fortificacions que encara avui es conserven i que envolten el nucli antic del que és la única ciutat emmurallada més enllà del nord de Mèxic. És al casc antic, declarat patrimoni mundial per la UNESCO, que comencem la nostra visita per la Vieille Capitale.

 

Dia 2 | De cascades més altes que les del Niàgara

No ho saben. No tenen ni idea què els espera aquesta tarda, ni demà, ni passat. La ruta que els hi hem preparat és una caixa diària de sorpreses que els hi anirem desvelant conforme tracem quilòmetres. A penes van haver-se descalçat al nostre diminut apartament, que la primera sorpresa els va agafar desprevinguts: “no desfeu maletes que demà ens toca matinar”. No, no els portàvem a les cascades del Niàgara. Si més no, no aquesta vegada. El que no sabien però és que el recorregut que havíem planificat incloïa una cascada molt més alta.

Tan sols quinze minuts després d’acomiadar-nos de Quebec, sobre la ruta 40 que s’enfila al nord de la província, la sorpresa del dia es desprèn per sí mateixa; un salt d’aigua de 83 metres cau sense fi sobre les planúries de la regió de la Capitale-Nationale. La reacció és immediata: “Glòria! Mira quina cascada!”

Caminen accelerats, càmera i mòbils en mà i els ulls enclavats a la immensa cortina d’aigua que vessa sense fi davant les seves pupil·les exaltades. La cascada de Montmorency és 30 metres més alta que les cascades del Niàgara i està enclavada en una falla que supera en harmonia les de la província veïna. Prop de cinc-centes escales disposades en ziga-zaga sobre la falla que s’obra a ella, permeten ascendir fins al pont que penja sobre el salt, oferint així unes vistes de vertigen. La força amb la quina cau, emana milers de partícules microscòpiques d’aigua que arriben a espargir-se fins a dos-cents metres de distància i que van impregnant les nostres pestanyes conforme ens hi atansem. Costa imaginar que, durant l’hivern, aquestes partícules flotants puguin crear un vapor als peus de la cascada i arribar a solidificar-se fins a tal punt de formar una massa de gel anomenada “pa de sucre”; una gran muntanya d’escalada sobre gel.

 

Dia 3 | Feliç aniversari

Deuen ser prop de les nou quan la son m’abandona i m’aixeco del llit. No queda ningú a l’habitació excepte una tímida claror i l’olor a fusta que desprèn la cambra. Em vesteixo entre les dues lliteres de llenya massissa, travesso el living room que respira a fresca i a mobles antics, i mentre em calço a la veranda, disposada a sortir en la seva busca, els veig a tots dos, mare i fill, asseguts sota les branques d’un pi, compartint els primers instants d’un dia molt especial per a ells: el seu aniversari.

El cloqueig de les gallines del Marc i la Sònia, els propietaris de la casa que hem llogat, es dissipa amb el transcurs del riu que voreja els peus del terreny. Sobre aquesta parcel·la envoltada d’arbres i de calma, la brisa d’un matí de finals de primavera ens encadena al desig de quedar-nos-hi però hem de seguir. Ens queden molts quilòmetres per fer i unes espelmes que bufar.

La primera parada la fem a la Baie-Saint-Paul; un petit poble vora el riu Sant Llorenç que desplega el seu encant en una vall en que les cases de claraboies chien assis i de façanes de colors, es barregen amb equilibri amb les cases de maons i de teulats plans i, amb esglésies imponents de torres platejades i grans vitralls. És en aquest village que ens apropa al nord, que s’apaguen les flames de les espelmes, s’enlairen els desitjos i salten les primeres llàgrimes d’alegria i d’enyorança acumulada.

A quatre-cents quilòmetres més enllà de Montreal i seguint la desembocadura del Sant Llorenç direcció a l’Atlàntic, Saint-Irénée ens atrapa en el nostre recorregut d’aniversari. Saint-Irénée és un diminut poble de costa que es beneficia de les vistes del mar. Si vist des de Montreal l’extensió del riu impressiona, des d’aquí, on el Sant Llorenç s’estén encara més, un creuria que està davant de l’oceà. L’horitzó és una línia blau-grisa infinita que es perd sota els núvols i ens fa creure que estem en una illa envoltada de pins i cases colores.

Les vistes que ens regala la ruta ens fan aturar a cada mirador i, mentre el Marc calcula la distància que queda per arribar a la Baie-Sainte-Catherine per agafar el ferri que ens porti a Tadoussac, em perdo amb els pares a capturar la boira que balla sobre el riu infinit i, que s’enreda als arbres solitaris que guarden la costa. No és fins al cap d’una altra hora, que el quitrà s’acaba i que veiem Tadoussac a l’altra banda del riu, que els hi desvelem finalment la nostra pròxima parada: un destí d’excel·lència per albirar balenes i perdre’s als fiords de Saguenay.

La posta de sol ens enxampa sobre el ferri. Ella que no pot estar més feliç de celebrar i compartir aniversari amb el seu fill en aquest racó del món, entre fiords i paisatges nòrdics, segueix escampant les seves paraules al vent que ens pica amb força la cara i ens fa aguantar la respiració pel panorama.

 

Dia 4 | De balenes en un riu i d’una expedició en barca

El sol brilla amb força sobre la vila portuària de Tadoussac. La seva localització, en la confluència dels rius Saguenay i Sant Llorenç, fa d’aquest lloc un ric hàbitat natural per la fauna marina. El fort corrent que arrossega el Sant Llorenç en el seu transcurs cap a l’Atlàntic, es frenat pel relleu submarí de Tadoussac. Aquest sistema de corrents, transporta immenses quantitats d’organismes que es concentren en aquesta fusió d’aigües, creant així bancs de diversos quilòmetres de llargada. L’aigua dolça que descendeix dels fiords de Saguenay i que desemboca a les aigües salades i més càlides del Sant Llorenç, atrau balenes, rorquals, belugues i foques, que venen a alimentar-se de crustacis i peixos.

Però Tadoussac no és només la confluència entre dos rius on mamífers oceànics venen a nodrir-se. La seva riquesa natural també va atreure els aborígens que en van fer el seu assentament. Malgrat que feia més de cinc mil anys que exploraven el riu Saguenay amb les seves canoes d’escorça, no va ser fins a mitjans del 1500 que van arribar els primers europeus, que van començar a comercialitzar les pells de castor. Va ser, de fet, en aquestes terres que es va signar el primer pacte d’aliança entre francesos i amerindis.

Malgrat que encara no és la estació per veure balenes, estem entusiasmats. La cabanya en la quina hem passat la nit és el reflex de la típica imatge de Canadà: una cabanya quadrada de fusta, de parets interiors arrodonides pels troncs que la conformen, superposats els uns sobre els altres fins atrapar el teulat i, una xemeneia fumejant entre les copes de centenars de pins. Sobre el terreny, un camí que sembla endinsar-se al bosc per desembocar en una passarel·la flotant sobre el llac. A la riba, una barca i dos rems que es balancegen sobre les ones suaus. Al voltant del llac, pineda i alguna casa de fusta que, com la nostra cabanya, hi té la seva passarel·la i alguna canoa. La sorpresa de la tarda: una expedició en barca pel llac Gobeil.

L’exaltació i els riures nerviosos de trobar-nos sols damunt d’un llac de més de tres quilòmetres, envoltats d’aigua i de verd i més verd, dibuixen en ells un somriure d’incredulitat. És el Marc qui rema la barca sota la mirada atenta i orgullosa del seu pare que va capturant cada segon d’aquest màgic moment mentre, ella, la seva mare, segueix posant a prova la coordinació del seu fill a base de bromes i punxetes. El llac és tan gran i és tant el que ens queda per xerrar aquests dies que la posta de sol ens acaba atrapant entre riures, la il·lusió d’haver vist possiblement un castor, l’ensurt de quasi perdre un rem a causa de tantes rialles, i el plaer d’haver remat plegats sobre les ones d’un llac enclavat en aquestes terres del gran Canadà. Sense dubte, aquest serà un dels millors moments d’aquest road trip en família.

 

Dia 5 i 6 | Quebec també són fiords

Enrere deixem una nit d’aniversari i desitjos dins una cabanya de somni i reprenem la ruta direcció als fiords. Els fiords Saguenay fan més de 100 quilòmetres de llargada, de 1 a 5 d’amplada, i fins a 270 metres de profunditat. És un dels fiords més grans del món, un dels pocs que deriven a un riu a més de cent quilòmetres de l’oceà i l’únic fiord al món a tan baixa latitud. Durant l’hivern, el gel que es forma al fiord arriba a fer un metre de gruix i s’hi practica la pesca blanca. Imaginar-nos aquesta llengua d’aigua coberta de gel, ens impressiona a l’hora que ens recorda els glaciars d’Alaska que ens van enamorar durant aquella èpica aventura en furgo. És en aquesta vall glacial de milions d’anys, on hi passarem els pròxims dos dies. Circulant sobre els seus penya-segats de més de 400 metres d’alçada i endinsant-nos als seus caps de miradors espectaculars i de vistes d’infart.

 

Dia 7 | Els llacs poden fer 1000 km2 i portar el teu nom

Avui ens esperen tres-cents quilòmetres fins al nostre pròxim destí. Aquí les distàncies no només són gegantesques sinó que també ho són les valls, els rius, els boscos, els llacs. Després d’una setmana recorren junts aquestes terres del nord, els seus rostres d’admiració per tanta magnitud són un regal per a nosaltres que, amb el pas del temps, ens hem anat acostumant a la immensitat del país. La carretera que ens porta fins al colossal llac Saint Jean de més de 1000 quilòmetres quadrats de superfície – sí, més de 1000, dues vegades més que la nostra Andorra –, ens atansa al poble de Chicoutimi on hi fem una parada per estirar cames i de passada visitar la Petite Maison Blanche; una diminuta casa que va sobreviure al diluvi de Saguenay del 1947.

Com més pugem al nord, més sembla enredar-se el cel. El vent i els núvols ens acompanyen des de fa dos dies però això no ens roba la contemplació del paisatge. La boirina instal·lada sobre les muntanyes que ens acompanyen al llarg de la ruta i sobre les aigües del llac Saint Jean, donen un aspecte místic a l’entorn que fa difícil no aturar-se i més, quan un llac tan descomunal porta el mateix nom que el pare del Marc. La captura del lloc i del protagonista no podia fallar.

 

Dia 8 | Immersió als boscos de la Jacques-Cartier

Sota els peus del parc nacional de la Jacques-Cartier, al soterrani d’una casa revestida de pedra i envoltada d’arbres, comencem el dia amb unes torrades i la llet al cafè que ens va baixar ahir a la nit el Mario. Després de posar rumb al sud i de passar un dia sobre el quitrà entre llacs i pins, arribàvem ahir al vespre a casa el nostre host acollits pel seu husky, de a penes uns mesos, que ràpidament ens va robar un bocí del nostre cor. La idea d’anar a fer rafting sobre el riu Jacques-Cartier va quedar descartada, doncs el que els hi havíem preparat als pares era un dia de caminada pel parc i els seus fantàstics miradors.

Tan sols desembarcar del vehicle i emprendre el camí de l’Epéron, els reflexes d’una casa vella flotant sobre el pas del riu ens frenen els passos. Som autèntics turistes fotografiant cada detall de la casa, cada conífera, reflectint-se com un quadre sobre les aigües tranquil·les que reposen als peus de la vall. La casa abandonada, sembla més aviat un antic refugi de trappeurs – caçadors que, en l’època de la febre de la pell de castor i d’altres pelatges d’animals com caribús, llops i linxs, paraven paranys per atrapar-los i així comercialitzar les seves pells. A uns passos de nosaltres, el Marc, que des de la seva infància ha après a esperar el seu pare capturar instants amb aparells fotogènics i a posar a prova la seva paciència, ens espera nerviós, el pes del cos posat sobre una cama i el genoll de l’altra cama titil·lant. Vint captures més tard de la mística casa sobre el llac, ens disposem a reprendre el camí i submergir-nos als boscos de la Jacques-Cartier.

 

Dia 9 | La reserva Wendake

D’aquell primer dia de sol i de shorts al casc antic de Quebec, avui no en queda res. Estem a tan sols vint quilòmetres de la capital quebequesa però, per alguna raó, sembla que ens haguem endut la humitat dels boscos de la Jacques-Cartier i l’aigua dels fiords de Saguenay. Malgrat la pluja, el pla d’avui és visitar la reserva Wendake – terra de wendats, “els habitants de la península” – i assaborir la cuina indígena. No és la primera vegada que ens endinsem a territori Wendake. Aquest poblat, de a penes dos mil habitants, ubicat al nord de Quebec, és un enclavament d’història que ens transporta a una altra era cada vegada que hi anem.

Abans d’acomiadar-nos de Wendake i d’abandonar definitivament el nord de la província, fem una parada a Sagamité – un restaurant wendat de cuina tribal. L’especialitat; el Yatista – el foc. Un element de gran importància per als wendats doncs els seus avantpassats es comunicaven amb les forces espirituals a través del foc, xerraven al voltant del seu caliu i hi compartien i gaudien els aliments que la Terra els hi donava. El restaurant, a més de preparar carns de caça – bisó, wapiti, cérvol… – compta d’una decoració pròpia a la seva cultura que ens submergeix, encara més si cap, a la reserva.

 

Dia 10 i 11 | Magog: on llac, muntanya i aiguamolls es fusionen

102 quilòmetres quadrats d’extensió d’aigua i 51 quilòmetres que es perden a l’horitzó. Vora els peus del llac Memphremagog, on ens hi hem passejat dies d’hivern i de gel, ens quedem observant altra vegada la immensitat d’un llac que travessa fronteres i es perd als Estats Units. No els deixa de sorprendre la grandiositat del paisatge i, com ens segueix passant a nosaltres, aquí, sobre el moll del llac ens quedem plegats observant l’aigua perdre’s a l’horitzó. Rememorant aquests deu dies de ruta pel nord i de moments únics.

Aquí, a casa la nostra família d’acollida que ens va rebre a la seves vides un gener gèlid del 2016, decidim passar els darrers dies del nostre road trip amb el Tonio i la Cathie. Magog, a part de ser un atret turístic pels seus carrers d’estil Far West, les seves botigues d’artesans locals i el seu llac transfronterer, compta també d’un pantà que es desplega als peus del Mont-Orford. Les aigües humides del pantà es perden entre aiguamolls, torberes i boscos que donen vida a una important biodiversitat: centenars d’aus, mamífers i amfibis que s’alimenten d’aquest ric ecosistema. Sota un cel esclarit que ens prepara per tornar a Montreal, passegem els nostres últims passos plegats, entre els cants dels ocells i de les granotes. Encara ens queden uns dies però per veure’ls agafar l’avió cap a casa, mentre nosaltres, seguim aquí, a la voluntat de l’univers.